FIDEL CASTRO, REVOLUCIONARI O DICTADOR

fidel castro bisfidel castro  Com la setmana passada no vaig poder escriure per una combinació de mancances, sigui de muses o de temps, estava preparant l’article-homenatge de la Rosa, l’anciana de Reus que vivia en la pobresa energètica i va morir en un incendi, quan va succeir la mort de l’exalcaldessa de València, Rita Barberà. Al contrari que en el cas de la Rosa, de qui prometo que escriure un dia, no tenia moltes ganes de fer-ho de la Rita, no val la pena ni s’ho mereix, però ho havia començat a fer portat per l’actualitat i les coses que anava sentint durant la setmana i que transformaven a Yeti en Blancaneus.

Afortunadament, mentre anava conduint ahir dissabte a les 7 del matí, van informar per RAC1, l’emissora que anava escoltant, una notícia de ressò mundial, havia mort Fidel Castro, el Comandante com era reconegut per la seva participació en la revolució cubana. La meva primera reacció, enviada pel subconscient més profund va ser d’alegria, però no per la mort de Fidel sinó perquè ja tenia un motiu per no seguir amb l’article de la Rita Barberà, article que ja tenia començat i avançat però que em feia molta mandra acabar. Rita ja mai tindràs un article a economia CAT fet per mi, descansa en pau si pots i tingues de part meva el mateix respecte que has tingut tu per la resta de les persones, sobretot pel que vas tenir per les víctimes del metro de València, és a dir, cap ni un. RIP.

Passada la primera reacció visceral i que res tenia a veure en Castro, vaig començar a adonar-me que amb la pèrdua de Fidel perdia alguna cosa meva, perdia un dels personatges reals del panorama internacional que m’han acompanyat sempre al llarg de la meva vida. Ell sempre ha estat allà, per bé o per malament. Quan la revolució cubana va enderrocar al dictador Fulgencio Batista jo encara no havia nascut, vaig començar a caminar, a parlar, a fer amics, a jugar a pilota, vaig fer la comunió, vaig estudiar, treballar, em vaig casar, he tingut dos fills, he fet les meves bodes d’argent, i en tots aquest moment sempre he estat acompanyat per la imatge de fons en els noticiaris d’un senyor amb barba, amb casaca i gorra militar, fumant puros i fent discursos que duraven hores i hores, era Fidel.

Fidel Castro, revolucionari o dictador. Les dues coses: revolucionari i dictador. La seva vida ha estat plena de llums i d’ombres, de contradiccions, com ho ha estat el dia de la seva mort, ja té nassos que una de les darreres icones del comunisme mundial en estat pur hagi mort precisament en Black Friday, que s’ha erigit com el dia per excel·lència del capitalisme.

Al capdavant d’una revolució que va posar a Cuba en el centre de l’escena internacional i durant més de 50 anys, Castro ha sigut un actor principal i un supervivent destacat en el complex tauler mundial entre socialisme i capitalisme, entre el nord i el sud, entre els països pobres i els rics. Ha sigut tot un personatge, un dels líders més carismàtics i controvertits de la història contemporània, una personalitat que no deixava a ningú indiferent, amb molts admiradors i detractors, igualment valorat com a mite revolucionari que acusat com a dictador. ”Condenadme, no me importa, la Historia me absolverá”, va ser la famosa frase que va pronunciar a 1953, quan amb 27 anys i davant el tribunal que el va condemnar per la primera acció realitzada contra la dictadura de Batista,  l’assalt armat a la caserna de Moncada, que es considera l’inici de la revolució cubana.

Volia ser comunista però sembla que té una gran fortuna. Volia aportar llibertat al seu poble  però ha acabat passant per sobre d’ells, fent greus abusos als drets humans, generant repressió i por. Volia fer viure i ha acabat executant a molts per pensar diferent. Volia lluitar per la pau però ha utilitzat la força de les armes de forma recorrent. Qui va ser l’heroi del poble, d’una revolució contra els poderosos va acabar ostentant el poder com un tirà, controlant cada un dels aspectes de l’illa. Qui lluitava contra la corrupció ha sigut qui l’ha incorporat com sistema al país, que igual que en les dictadures de dretes, està controlat per un grup d’amics afins al règim i a un govern totalitari, només per interès personal. Qui volia unir al seu poble, deixa als cubans dividits, dins i fora de les seves fronteres, uns que ploraran la seva mort i altres que ho celebraran brindant.

El que volia ser un alliberador, el que volia ser un salvador, no ho va ser mai, només era un home. Hasta siempre, Comandante!

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
Add a comment
comments

RONALD MC DONALD TRUMP

Donald McDonald  Els grans mitjans de comunicació nord-americans no informen ni expliquen la realitat del que està passant als Estats Units, i també a l’altra part de l’Atlàntic Nord. L’elecció de Donald Trump com a nou president nord-americà, amb un alt percentatge de vots procedents de les classes més treballadores és una  conseqüència derivada del que succeeix.

Durant tota la campanya, aquests mitjans de comunicació s’han centrat amb la seva figura, amb el personatge, intentant ridiculitzar la seva imatge i les seves manifestacions, presentant-lo com si fos un pallasso, com si fos el Ronald Mc Donald Trump, però els seus atacs han mobilitzat encara més a les classes més populars i majoritàries nord-americanes que odien l’establishment polític-mediàtic, cosa de què Trump, astut com a ningú, és perfectament conscient i ha sabut canalitzar la indignació popular transformant-la en vots, vots que de forma natural haurien d’anar a posicions més progressistes, la dels demòcrates, i que finalment recauen en els partits de dretes, en aquest cas en el partit republicà.

Que passi el que està passant no és un fet espontani, s’està forjant des dels anys 90 quan Bill Clinton, el marit de la candidata derrotada, va aplicar una sèrie de polítiques de sensibilitat neoliberals, , fins llavors patrimoni del partit republicà, com establir acords encaminats al lliure comerç o desregular la banca eliminant la separació entre banca comercial i banca d’inversió, la importància de la gestió privada en els serveis públics, entre altres. Accions que van suposar un notable canvi en les polítiques del partit demòcrata o  també anomenat “partit del poble americà” enfront del partit de l’empresariat representat pels republicans. El mateix va passar amb Tony itBlair i el partit laborista al Regne Unit, i amb molts dels partits socialdemòcrates en altres països a Europa.

L’aplicació de polítiques per part dels partits demòcrates o progressistes, més pròpies de l’històric pensament republicà o conservador, va suposar la pèrdua de milers de llocs de treballs dels sectors manufacturers que es van desplaçar a altres indrets, i com a conseqüència, pèrdua de confiança i l’allunyament de les classes més treballadores del partit demòcrata, i l’apropament a aquest partit, i al seu aparell, de la classe mitjana professional, emmascarada en molts casos, pel màrqueting en forma de modernització del partit.

Amb Obama, aquesta tendència no només no ha canviat sinó que s’ha accentuat. La banca, en el seu mandat, va ser rescatada quan les bombolles especulatives van esclatar, cosa que també ens és familiar a Europa. Als dos costats de l’Atlàntic, les rendes derivades del treball han disminuït mentre que les rendes derivades del capital s’han incrementat fins a nivells mai vistos, en part degut al fort endeutament de les classes populars, que a la vegada ve derivat del descens de les rendes del treball. Com a resultat ens trobem, i es troben als Estats Units, amb una gran indignació i el descrèdit de les institucions més representatives, que es tradueix en què la classe treballadora no se sent representada i no va a votar o vota el que no tocaria, vota a les dretes o extrema-dreta millor dit.

L’estratègia política nord-americana del partit demòcrata de combatre la discriminació de les minories ha sigut exitosa però insuficient, no afectant el gruix de benestar de les classes populars. Ignorar a la classe treballadora té un cost i aquest es veu perfectament identificat en l’estadística que ens indica que la majoria de dones de classe treballadora ha votat a Trump, que ha sigut qui en el seu discurs ha fet més incidència en aquesta classe social, presentant-se com el defensor i protector del món del treball.

La gran pregunta a fer és què hagués passat si el candidat demòcrata fos Bernie Sanders, socialista declarat, en lloc de Hillary Clinton? No ho sabem doncs la situació no s’ha donat, però estic segur que Sanders hauria estat imbatible, ja que el seu missatge connecta amb part dels que han acabat votant a Trump o de les bases que han acabat no anant a votar, però curiosament el seu propi partit, va considerar a Sanders com un quasi-revolucionari polític, un terratrèmol ideològic de grans dimensions del que no estava disposat a patir les seves conseqüències, fent una separació brutal entre militants tecnòcrates i votants de base, que els hi ha acabat costant la derrota en les eleccions recents, més o menys el mateix que passa amb els partits socialdemòcrates a Europa.

Ara, el considerat pallasso Trump ja és president Trump, cal esperar que la seva gestió sigui més propera al somriure que genera Ronald Mc Donald que al temor que produeix el pallasso de IT del Stephen King.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
Add a comment
comments

QUI SOM

VideoPresentaciovimeo Presentació

FacebookTwitterGoogle BookmarksRSS Feed

  

portada3

 Venda on-line

 

@EconomiaCAT1

Due to an error, potentially a timed-out connection to Twitter, this user's tweets are unable to be displayed.

Ibex-35

Indicadors Conjunturals