UNA PREGUNTA AMB DUES RESPOSTES

catalunyapregunta

  Ja tenim referèndum. Ja tenim convocatòria, amb data l’1 d’Octubre, i amb pregunta: Vol que Catalunya sigui un Estat independent en forma de república?

La pregunta plantejada inclou realment dues preguntes en una. La primera, Catalunya vol ser independent d’Espanya?, i la segona, Catalunya vol ser una república? Una pregunta amb dues respostes.

Per contestar a la primera pregunta ens hem de plantejar que ens aporta avui l’estat espanyol. La buidor en la resposta és absoluta, per molt que hi penso a buscar el més mínim argument per posar a la balança reflexiva del vot, l’estat espanyol no ens aporta res de res. Algunes ràpides impressions:

Sanitat? Els serveis hi són, però estan col·lapsats, mal repartits, amb llargues llistesd’espera i mala gestió. Que estan traspassats a la Generalitat, no em val dir això, estem parlant del sistema d'autonomies que és un sistema esgotat, on és l'estat espanyol qui acaba decidint els

espanyarecela

que rep el govern autonòmic català.

Infraestructures?  Voluntat de sistema centralista, i per tant, contradictori amb les aspiracions catalanes. Barcelona concretament té un port i un aeroport que no es treu rendiment del seu important potencial. No se segueix un criteri racional de negoci, es segueix un criteri interessat per afavorir altres àrees amb una part important dels nostres calers. Autopistes de pagament versus autovies fora. Manca de carreteres, accessos als nuclis urbans amb importants retencions d’hores i hores.

Justícia? No existeix. Jutges prepotents, que perquè no poden ni volen, s’acaben no llegint els casos que tenen davant. Llargues cues d’espera als jutjats. Unificació de poders, les institucions jurídiques no són imparcials, són eines al servei de l’estat, segueixen criteris polítics. Existeix una clara indefensió dels drets dels ciutadans, de la seva llibertat d’acció i de pensament, fins a arribar a la persecució de forma impune.

Seguretat? Empitjorament dels indicadors en matèria de seguretat. Sensació que cada vegada hi ha més control, més regulació, menys llibertat individual però que lluny de millorar la seguretat, anem a menys. S’inverteixen recursos, espais i diners amb anar contra la llibertat de fet i de pensament, sempre que aquest sigui un pensament diferent; en lloc de dedicar-los a l’amenaça real dels ciutadans com són els lladres, els mafiosos, el terrorisme radical islàmic, etc.

Economia? Quina economia? Xuclar, xuclar i xuclar. No existeix en cap altre estat de tota Europa occidental una àrea en la qual es recaptin els diners i només torni una part tan reduïda al lloc d’origen. Una economia d’estat que està al servei de les grans empreses i dels bancs, dels poders fàctics. El benestar dels ciutadans és l’economia que ha de perseguir un estat occidental, l’estat ha d’estar al servei del poble no a l’inrevés. Hi ha diferents plantejaments per arribar-hi, no hi ha només un camí adequat, però el camí no pot ser no pensar amb la recerca del benestar de la gent.

Educació? Ens permet l’estat desenvolupar-nos acadèmicament amb qualitat, de forma individualitzada i col·lectiva? De forma gratuïta? Per què estudiar a la Universitat és car?  Per què hi ha acadèmies davant de les Universitats?

Preservació dels drets humans i preservació de llibertat?, llibertat de pensament, llibertat de culte religiós, i el respecte del dret d’autodeterminació del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides, i que és una norma ius cogens (normes de dret), no admeten dret o acord al contrari, constituint el nivell més alt de les Lleis internacionals, havent de ser obeïdes sempre  pels estats membres. L’estat espanyol no només no compleix sinó que ataca aquesta normativa amb tota la seva voluntat opressiva.

Preservació de la cultura i llengua catalana? No existeix, al contrari, hi ha voluntat d’anar cap enrere, d’exterminar-la. Obviant la normalització lingüística que existeix al territori, es pretén reduir-la a la mínima expressió. Fa segles que s’intenta, però ni les pitjors dictadures, ni les més violentes persecucions ho han aconseguit, estan obsessionats.

Govern? ... Simplement el govern no pot resoldre els problemes quan són ells majoritàriament el problema.

La resposta a la primera pregunta, vol que Catalunya sigui independent d’Espanya?, la resposta és SÍ. Espanya no només no ens aporta res, sinó que ens fa nosa, ens molesta, ens perjudica i ens vol perjudicar.

Respecte a la segona pregunta, a la de si volem ser una república. Podem fer les mateixes reflexions però crec que no val la pena estendre’ns massa en aquest punt. No necessitem cap rei, no volem cap rei, no ens aporta res cap rei, no ens representa, no uneix als territoris, és una despesa inútil. Però a més, la insignificança humana personal i la del càrrec que representa m’avergonyeix. El molt barrut, té el valor de ser un hereu de la dictadura, del franquisme, i encara es passeja impunement per un estat que es considera democràtic a si mateix, cosa que ja ho diu tot sobre la feblesa de criteri d’una Espanya hipòcrita, embogida, irracional, violenta, antidemocràtica i patètica, de la qual volem marxar. La resposta a la segona pregunta és un altre SÍ.

El vot per la independència va guanyar la consulta del 9-N, va guanyar les plebiscitàries el 27-S a l’obtenir més diputats, 72 sobre 135.

I l’1-O? L’estat espanyol ja ha perdut el referèndum, però que passarà a Catalunya, amb els del si i els del no?... Tornarem a guanyar, i una vegada arribi la independència, aquesta serà la nostra verdadera victòria, la victòria de la llibertat.

Espanya amenaça. Catalunya pregunta. En quin dels dos models voleu viure?

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
Add a comment
comments

TEORIA DE JOCS

tjocs  Ens movem per interessos, per incentius, per reaccions derivades d’accions, que busquen un benefici concret, moltes vegades, propi. Però el desenllaç dels nostres actes no depèn només de nosaltres. L’entorn, les seves incerteses i les accions que fan els altres individus condicionen el resultat de les nostres accions, la societat és un complex engranatge mogut per relacions i intercanvis que tenen lloc entre els seus integrants.

Què passaria si fóssim capaços de predir el que faran els altres membres de la societat davant les nostres actuacions, segurament que en trauríem més profit. Si sabéssim les conseqüències de les nostres accions, podríem fer aquella que en tot moment ens reportés més benefici. Ciència-ficció? Hipnotisme? Doncs no, això és possible gràcies a la teoria de jocs, un concepte que s’aplica cada vegada més a l’economia o a qualsevol activitat que requereixi desenvolupar estratègies.

La teoria de jocs és un àrea de les matemàtiques aplicades que analitza les interaccions entre les persones amb l’objectiu de prendre decisions per assolir la màxima utilitat. La utilitat, econòmicament parlant, és un guany o benefici que es tradueix en satisfacció per a l’agent que ha pres la decisió. Tot sota el condicionant que les persones prenen les seves decisions de forma racional, cosa que ja sabeu que no sempre succeeix.

Cada situació o escenari on es prenen les decisions s’anomena joc i cada individu que hi juga, pot escollir entre unes accions, seguint una estratègia. Un exemple típic és l’anomenat Dilema del Presoner, en el supòsit que hi ha dos criminals (jugadors) a punt de ser interrogats de forma separada i simultània, acusats d’actuar conjuntament en un crim. Cadascú d’ells té les opcions de confessar el crim o mantenir el silenci. Les conseqüències seran diferents en funció de la seva decisió:

  1. si un confessa i l’altre no, el que ha confessat surt lliure i a l’altre li cau una llarga pena.
  2. si els dos confessen els hi cau una pena mitjana als dos.
  3. si cap dels dos confessen, els hi cau una curta pena.

Cada jugador té una estratègia dominant, egoista o més profitosa per a ell,  independentment de la tria que fa l’altre, en aquest cas seria confessar, ja que podria ser l’opció per quedar lliures. Si els dos jugadors segueixen l’estratègia dominant s’arriba al que s’anomena “equilibri de Nash” (el de la peli A Beautiful Mind interpretada per Russell Crowe), on cap dels dos té incentius per canviar de decisió perquè ja maximitza la seva utilitat. Ara bé, l’equilibri de Nash, paradoxalment, no és el més eficient o el que aportarà el millor resultat, ja que si els dos la segueixen els hi caurà una pena mitjana pels dos. Fer el silenci, de forma individual, és la situació més desfavorable si és una estratègia que només segueix un, però si la segueixen els dos, és la situació d’eficiència màxima.

La teoria de jocs, no només ens ajuda a entendre, com en el cas del Dilema del Presoner, que les decisions que són bones per a un individu poden arribar a ser dolentes pel grup, i al contrari, les bones pel grup, poden ser dolentes per l’individu; també és una eina molt potent per preveure com actuaran els agents econòmics en una determinada situació o intercanvi, cosa que ens ajudarà a anticipar-nos als esdeveniments amb l’objectiu de maximitzar els guanys.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
Add a comment
comments

QUI SOM

VideoPresentaciovimeo Presentació

FacebookTwitterGoogle BookmarksRSS Feed

  

portada3

 Venda on-line

 

@EconomiaCAT1

Due to an error, potentially a timed-out connection to Twitter, this user's tweets are unable to be displayed.

Ibex-35

Indicadors Conjunturals