ESPANYA CALLA

espanya calla  Margallo admet pressions, suborns i acords d’estat a altres països per posicionar-se contra el procés sobiranista de Catalunya, i Espanya calla.

Els països bàltics que van defensar el dret de cada país a fer el seu camí i al dret d’autodeterminació de forma directa, després van canviar l’argument per dir que era una qüestió interna. Casos similars a Holanda, Israel, el Vaticà, Canadà, etc.

Imaginàvem que aquestes accions antidemocràtiques i mancades de tota ètica estaven passant, hi estàvem convençuts, però un altra cosa és el reconeixement explícit del exministre d’assumptes exteriors espanyol. Això és un escàndol, però encara ho és més que els principals diaris en paper i digitals d’Espanya i alguns de Catalunya hagin fet cas omís a la polèmica, hagin mostrat el més semblant a la indiferència absoluta.

Fernández Díaz, exministre de l’interior espanyol, és responsable de “cuinar” informació contra els partits i polítics independentistes, d’inventar la informació per després difondre-la, i Espanya calla.

Es persegueix amb fons de l’estat, és a dir, dels impostos que paguem tots, a ciutadans pel seu pensament ideològic, per la seva forma divergent de pensar, per defendre les seves conviccions, i cap mitjà espanyol denuncia aquests fets, al contrari, alguns mitjans no només ho defensen sinó que col·laboren en portar a terme el muntatge. Els mitjans espanyols callen i els espanyols també. Després alguns fan manifestacions pels drets en altres indrets llunyans, però del que és trepitjar els drets dels catalans, res de res.

Espanya calla i consent que passi això. O és que potser ja els hi va bé?

Potser ja els hi va bé que hi hagi multitud d’obres aturades i inacabades a Catalunya, potser ja els hi va bé que hi hagi desenes d’inversions aprovades que mai es porten a terme, potser ja els hi va bé l’existència de peatges que perjudiquen el cost del transport, a part de minvar l’economia i el temps dels ciutadans que han d’utilitzar aquestes infraestructures de pagament per força, potser ja els hi va bé unes rodalies col·lapsades dotades d’equipaments antics i infames. Mentre, l’Espanya del silenci, l’Espanya muda, omple el seu territori amb autovies amb pocs cotxes que hi circulen, trens ultra-ràpids amb trajectes on els viatgers que hi van es poden comptar amb el palmell de la mà.

Són molts anys d’imperialisme, de centralisme, d’abducció. Són molts anys de xuclar i xuclar, de xuclar-nos. Tants anys, que uns pensen que som part d’ells, que hem de pensar com ells, que hem de vestir com ells, que hem de riure les seves gràcies, cantar les seves cançons, parlar el seu idioma, creure les seves creences, exaltar els seus símbols, els seus mites i els seus herois, combregar amb la seva ideologia, ser patriotes del seu país.

I no!, nosaltres només volem ser nosaltres, nosaltres no volem callar, volem participar. No pretenem ser millors que ningú. Tampoc volem ser especials. No pretenem tenir raó, i menys voler que ningú ens la doni. Volem ser nosaltres. Volem crear, seguir i canviar, si ho considerem, el nostre model cultural. Volem crear, seguir i canviar, si ho considerem, el nostre model econòmic. Volem crear, seguir i canviar, si ho considerem, el nostre model social.

No volem seguir sent Espanya. Hem volgut ser part d’un estat que ens permetés viure com som en part, però ens hem equivocat, ens volen en silenci, ens volen callats perquè un país que calla és un país sotmès, és un pobre país. No volem seguir sent Espanya perquè no volem fer silenci.

Catalunya mai callarà.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
Add a comment
comments

ECONOMISTES MEDIÀTICS

ecomediatics  D’ençà que la crisi financera va arribar a les nostres vides per quedar-se, l’economia ha passat a formar part del nostre llenguatge quotidià. Utilitzem expressions com mercats, prima de risc, rescat, desocupació, preferents, economia productiva, euro, homes de negre, bons patriòtics, productivitat, etc.

De forma paral·lela a aquest fenomen, ha emergit un establishment econòmic-mediàtic d’experts en economia exercint com a vidents, però, malgrat el que puguin fer-nos creure personatges extravagants que es fan passar per gurus de l’economia, malastrucs tremendistes amb barbeta que escriuen articles i llibres en els quals fan prediccions de grans catàstrofes financeres, comunicadors simpàtics que s’atreveixen en fer prediccions econòmiques sense ni economistes, catedràtics en economia que apareixen en el prime time televisiu combinant estadístiques i xifres macroeconòmiques sovint sense gaire sentit, brokers tatuats que diuen ser experts economistes o professors americans de gran talent disfressats amb americanes de colors, mai l’economia ha estat una ciència prospectiva, mai se li ha donat bé predir el futur, el seu fort sempre ha sigut descriure el que ha passat i per què.

Als Estats Units fa anys que recorren als gurus econòmics televisius, a Espanya i Catalunya aquest fenomen ha arribat tard, però ha calat de forma extraordinària. Tot debat televisiu que pretengui ser de qualitat ha de comptar amb un expert econòmic que li digui a la gent el que passarà amb els seus diners. Trobo perfecte que l’economia s’estigui popularitzant, formi part del apartat terrenal del ciutadà, que estigui en les seves preferències televisives, però no ho és el camí que està prenen l’economia a la televisió, on els economistes s’aparten de l’aspecte més científic per convertir-se en showmans del tres al cuarto, en economistes de casino fent prediccions sense cap criteri de solvència, moltes vegades amb la influència del mitjà pel qual treballen. Les prediccions a l’economia no són possibles, no existeixen, l’economia no és una ciència exacta.

La fama dels economistes mediàtics no hauria de ser perjudicial a priori, però el que sí que perjudica l’actuació dels economistes mediàtics per seguir-ho sent. L’economia és una ciència complexa, requereix anys d’estudi i d’anàlisi, de constant reflexió econòmica dels fets. En un món ideal l’interès econòmic s’hauria de traduir en estudiar detingudament aquesta ciència per un alt nombre de persones, però en un món imperfecte significa que a la gent només l’interessa saber allò que desitja creure, quedar-se només amb els titulars per fer moltes vegades una interpretació pròpia, que interioritzen amb l’argument que ho ha dit un especialista, que normalment ho diu sense ser-ho, deixant de ser especialista imparcial només per ser un actor que interpreta un paper, per seguir tenint l’oportunitat de seguir sortint a la televisió o a la ràdio, per seguir sent mediàtic.

L’economia populista, no arriba al poble per informar i formar, arriba només com un espectacle més. Aquest és el problema.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
Add a comment
comments

QUI SOM

VideoPresentaciovimeo Presentació

FacebookTwitterGoogle BookmarksRSS Feed

  

portada3

 Venda on-line

 

@EconomiaCAT1

Due to an error, potentially a timed-out connection to Twitter, this user's tweets are unable to be displayed.

Ibex-35

Indicadors Conjunturals